domingo, agosto 24, 2008

BA-LON-CES-TO

Me gusta el baloncesto. Juego a baloncesto y veo todos los partidos de baloncesto que puedo. Y hoy he dormido menos de 5 horas para poder ver la final olímpica. Pero ha valido la pena.

La verdad es que no me esperaba ver el partido que hemos visto. Ha sido una final igualada, que se ha decidido a favor de USA simplemente porque los árbitros así lo han querido. Desde el primer minuto el criterio a la hora de pitar ha sido muy distinto para un equipo y para el otro.

De hecho ha habido momentos en los que se jugaba con dos reglamnetos distintos, uno para cada equipo. Aunque en teoría se jugase con el reglamento FIBA al equipo yanqui se le ha permitido cometer repetidamente pasos, dobles, tres segundos en la zona y se le han perdonado un montón de faltas personales. Más que un 5 contra 5 aquello parecía un 5 contra 8.

Aún así la selección española ha plantado cara y de no ser por esos chanchullos arbitrales habría ganado el partido y de manera sobrada, yo calculo que de unos 15 puntos. Pero claro, eso no podía permitirlo el comité olímpico. USA había traído a sus mejores jugadores a la olimpiada con la condición de que les permitiese jugar con las reglas NBA y que no tuviesen que someterse a los contoles antidoping obligatorios para el resto de mortales. Y el COI, como se ha visto en la final, aceptó sin rechistar para tener en la foto a todas esas estrellas.

Pues todos contentos, al final USA ha ganado de tan solo 9 puntos de ventaja: 118-107(aunque para ello haya sido necesario que los arbitros rematasen su nefasta actuación pitando 2 técnicas al banquillo español en el último minuto). Mucha NBA, mucho I love this game, pero a la hora de la verdad han tenido que recurrir al primo de Zumosol para no hacer el ridículo en la final.

Desde aquí quiero felicitar a todos los jugadores y técnicos de la selección española por el gran partido que han hecho y sobre todo por las ganas que han demostrado hasta el final. Con un equipo justito de forma que han sabido recurepar, con Pau, Navarro, Berni y Raúl López en horas bajas, y con Calderón lesionado han sido superiores a todas esas megaestrellas de la NBA.

Hay que saber ganar y hay que saber perder, pero cuando te roban también hay que gritarlo a los cuatro vientos, porque hoy a los árbitros(Pablo Estevez de Argentina, Romualdas Brazauskas de Lituania y Carl Jungebrand de Finlandia) solo les ha faltado subir al podio con el equipo yanqui a recoger su medalla de oro. Se la han ganado sobradamente.
_

miércoles, agosto 20, 2008

domingo, agosto 17, 2008

Zapatero a tus zapatos

Carta abierta a los directivos de TVE

Muy Sres. míos

Me dirijo a Uds. para hacerles llegar mi más absoluto desacuerdo con la elección de Fernando Romay como comentarista de los partidos de baloncesto masculino que retransmite su cadena. Considero que este señor, por su escasa experiencia periodística, sus más que discutibles modales y sus dudosos conocimentos baloncestísticos(no es lo mismo practicar un deporte que conocerlo), no está capacitado para realizar de manera satisfactoria la labor para la que ha sido contratado.

Tener que soportar los comentarios de Fernando Romay es un castigo que no nos merecemos todos aquellos que amamos el baloncesto. Las intervenciones dels Sr. Fernando Romay son cargantes hasta decir basta. Sus análisis tácticos están llenos de vaguedades y de perogrulladas dignas de un analista de barra de bar. Y su manejo de las estadísticas es nulo.

Si comenta un partido de la selección española destila un patrioterismo provinciano que apesta a naftalina. Y si además el encuentro lo preside algun miembro de la familia real entonces sencillamente se olvida de la retransmisión y se dedica a repetir una y mil veces la suerte(????) que le dan a los deportistas españoles(como si sus éxitos dependiesen de la presencia o no de ciertos espectadores). ¿Quizás espera ser nombrado Palanganero Real o que le concedan el título de Duque de Lameculos?

Entiendo que para ciertas personas con un sentido del humor desviado Fernando Romay puede resultar un tipo simpático. Probablente incluso sea en su vida privada una bellísima persona. Pero a mi entender la presencia de este fantoche en el ente público debería limitarse a programas del estilo de "Mira quien baila", mucho más acorde con sus aptitudes, y dejar el baloncesto a los que entienden de ello.

Evidentemente soy consciente de que las opiniones vertidas en esta carta caerán indefectiblemente en saco roto y no seran tenidas en cuenta. Allá ustedes, yo por mi parte he decido apagar el sonido del televisor y seguir las retransmisiones de cualquier emisora de radio(a pesar del desfase vídeo/sonido).

Sin más se despide atentamente un televidente cabreado:

C.E.T.I.N.A.



P.d. Les adjunto un vídeo en el que podrán apreciar cual es la opinión de los aficionados al baloncesto sobre el Sr. Romay. Como pueden comprobar no soy el único que opina de esta manera.
_

viernes, agosto 15, 2008

Superhéroe

Ayer salí un rato en bici por Collserola y en medio de una subida se me salió la cadena. Pude solucionarlo sin grandes complicaciones aunque no me hubiese venido mal la ayuda de este superhéroe

_

jueves, agosto 14, 2008

Descobriments

El més bo d'estar de vacances i no fer res és que, de cop i volta, podem apreciar tot allò que durant la resta de l'any ens passa desapercebut. Avui sense anar més lluny, mentre feia la migdiada al sofà mirant els Jocs Olímpics, he descobert que Rafa Nadal, abans de fer una sacada, es grata sempre el forat del cul. Sorprenent!
_

martes, agosto 12, 2008

Relax

Porto 3 dies de vacances i no faig gaire cosa més que anar de la cama al sofà i del sofà a la cama. Es veu que estava molt necessitat d'una bona dosi de relax

_

viernes, agosto 08, 2008

080808

Hoy es un día especialmente señalado, pero no porque se hayan inagurado oficialmente los Juegos Olímpicos de Beijing, sino porque yo comienzo por fin mis


_

miércoles, agosto 06, 2008

Love of Mother

Hoy el informático de la empresa y yo teníamos una mañana tonta(es lo que tiene currar con este calor) y hemos acabado rememorando nuestro pasado heavy. Sí heavy, ¿que pasa? Todo el mundo tiene un pasado, y el mío venía de serie con greñas, chupa de cuero, y pantalones de pitillo.

Bueno, a lo que iba. Que nos hemos líado a buscar en guguel grupos de la época y cual sería nuestra sorpresa cuando buscando a los Manowar nos hemos topado con este pedazo de foto.(Por si alguien no lo reconoce el de la corbata es Bertín Osborne)Al verla rápidamente me han asaltado toda una serie de dudas: ¿Actuaron alguna vez los Manowar en Lluvia de Estrellas? ¿Es Bertín Osborne fan de los Manowar o por el contrario son los Manowar fans del cantante jerezano? ¿Dará Bertín un nuevo giro estilístico a su carrera y despues del disco de rancheras probará con el heavy metal? ¿Como tuvieron cojones estos tíos siendo tan canijos de ir por la vida disfrazados de vikingos?

Al final, como siempre suele pasar, la explicación a tan bizarra imagen ha sido la más sencilla de todas las posibles. Y es que los heavys también somos personas con nuestro corazoncito, neng.
_

lunes, agosto 04, 2008

Garfield ja no viu aquí

Qui més qui menys hem llegit alguna vegada les tires de Garfield. Però quants us heu imaginat que passaria si algú esborrés a tots els personatges de las tires i deixés únicament a l'amo de Garfield?

Doncs hi ha algú que ho ha fet i ha publicat el resultat al blog http://garfieldminusgarfield.net . Com podreu comprovar el còmic de Jim Davis deixa de ser una tira còmica per transformar-se en una amarga reflexió sobre l'existència humana i la soledat.En castellà: http://www.garfield-sin-garfield.blogspot.com

Per cert, que passaria si algú esborrés de cop la resta dels personatges de la nostra vida? Que no trobariem a ningú a qui donar-li les culpes, que hauríem de baixar nosaltres sempre las escombraries i que la masturbació no seria una opció més; seria LA opció.
_

Al frescoooo!!!!

Otro arponazo que llega con una semana de retraso. Esto se está empezando a convirtir en una mala costumbre.Uno de los rituales que no puede faltar en un verano que se precie son las cenas de empresa. Esas cenas que se sabe como empiezan pero que nunca sabes como pueden acabar. Este año, aprovechando que éramos pocos(y no parió la abuela), y con la excusa de que nos enseñase la reforma de su piso, empezamos la fiesta en casa de Andrei.

Allí Dj 2Miles nos demostró que tantas horas invertidas en el chiringuito no habían sido en balde y, aunque no puso música, por lo menos preparó unos mojitos cojonudos. ¿Así se empieza una noche, a lo grande! ¡Ah, por cierto, la reforma estupenda, eh! Aunque un aire acondicionado no estaría de más.

Como el piso se veía rápido y los mojitos cayeron más rápido aún decidimos echar una cervecita camino del restaurante. Tuvimos la suerte de toparnos con un local de música en directo, piesnegrismo y sudor. La combinación ideal para hacer una birra rapidita y salir por patas. ¡Que calor y que olor! (Idea para desarrollar: ¿Es incompatible el alternmundismo y el gel de baño?)

La noche era tán humeda que todos los apus del Rawal habían abandonado sus badulaques y se habían echado a las calles. Había tanto paqui que parecíamos un grupo de guiris paseando por Islamabad. Por cierto, si alguien piensa ir este verano de vacaciones a Pakistan quizás sea una buena idea que antes se deje caer por el barrio por aquello de ir entrando en ambiente.

El restaurante era uno de esos locales modernos que se caracterizan por su decoración colorista y por servir rúcula(que hace moderno aunque mi madre se empeñe en convencerme de que en su pueblo solo se la comían los cochinos). Lo que diferencia a este restaurante del resto de restaurantes que sirven rúcula es que se ha especializado(involuntariamente) en los quesos. El 80% de los platos, postres incluidos, llevan queso como ingrediente principal o en forma de salsa. Y de guarnición mucho calor, porque en los restaurantes alternativos no se lleva el aire acondicionado. Mecagoenelecologismoyentodoloquesemenea!!!!

Una vez saciado nuestro apetito de queso para todo un mes decidimos tomar una copa por allí cerca. Pero la cosa estaba complicada-complicada. Todos los locales estaban petados. Era como si todo el mundo se hubiese puesto de acuerdo en salir aquella noche. Despues de un par de intentos acabamos en el que dicen es el bar más antiguo de toda Barcelona. Y probablemente lo sea. Si alguien lo quiere comprobar no tiene más que tomar una muestra de la roña que cubre las paredes y hacerle la prueba del carbono 14. A mí me pareció un dejà vu del cabaret del cuento de Tom Waits. La única diferencia es que con tanta humedad y el ambiente tan cargado podías entrar nadando braza.La única razón per la que aún debe continuar abierto semejante tugurio es porque sirven absenta, un licor ilegal de propiedades alucinógenas. Lo presentan en una copa pequeña acompañado de un terrón de azúcar, un tenedor y una botella de agua. Aunque deberían incluir unmanual de intrucciones rollo Ikea, porque no es sencillo beber absenta. (Idea para negocio: Cursos sobre el consumo responsable de absenta: 15' de teoría y prácticas hasta el amanecer).

Pasos a seguir para beber absenta correctamente
1.- Perforar el tapón de la botella con el tenedor.
2.- Emborrachar el terrón de azúcar en el licor y colocarlo en el tenedor que previamente hemos apoyado sobre la copa.
3.- Flambear el terrón de azucar
4.- Verter agua poco a poco sobre el terrón hasta deshacerlo y...¡Hala, a alucinar!

Tanto alucinaba el personal que una chica comenzó a regar a la peña con una botella perforada y en un instante se montó en un conato de batalla de agua. Suerte que los camareros son más diestros en frenar estos desfases que en limpiar el local, porque con tanto alucinado aquello podía haber hubiese derivado en una pelea multitudinaria al estilo del salvaje Oeste.

Al salir de aquella cueva inmunda parte del sector Badalona consideró que ya habían sudado bastante y optó por una prudente retirada(debían intuir que si continuábamos con aquella progresión imparable probablemente acabaríamos en un puticlub de carretera secundaria). Había que decidir el siguiente destino y había que decidirlo rápido. Creo que fue D. el que propuso ir a la plaça Reial y a falta de una alternativa mejor la propuesta fue aprobada.

Cuando llegamos a la plaza los servicios de limpieza municipal estaban desalojando al personal a base de apuntar sus mangueras de aguas freáticas hacia el cielo. Si lo que pretendían es que la gente abandonase la plaza en silencio lo que conseguían era justo el efecto contrario: carreras de un lado a otro de la plaza con el consiguiente jaleo que tanto agradecen los vecinos a esas horas de la madrugada.

Visto que en todos los garitos había cola para entrar escogimos el que nos dió más buen rollo. Un buen rollo que no iba más allá del rótulo de la puerta porque el aforo del local estaba tan ultrapasado que era dificil saber si el tipo con mandíbula desencajada que se apoyaba en ti pretendía apartarte, entablar conversación, meterte mano o robarte la cartera. Menos mal que el aire acondicionado funcionaba a toda máquina porque sino aquello hubiese sido la muerte pelá.

Un detalle muy importante a la hora de moverse en un local abarrotado es llevar un calzado adecuado. Yo, como siempre, de entre todas las opciones posibles escogí la peor. Nada como unas buenas chanclas para sentir en tus carnes todo el peso de una horda de cosacos locos apurando la happy hour.

Si a pesar de los incontables pisotones, los codazos constantes, alguna que otra quemadura de cigarrillo y unos cuantos remojones con alcohol, resulta que nos lo pasamos de miedo en ese antro, uno llega a la conclusión de que las celdas de reclusión de Guantánamo quizás no sean un destino tan malo para las próximas vacaciones. (Nota mental: Consultar precios de celda+vuelo en Atrápalo)Despues de 3 horas de baile-lucha por el espacio vital el dj dió por terminada la fiesta justo cuando comenzaba a clarear. Agggg, el síndrome del vampiro!!!. Había que llegar a casa antes de que se hiciese de dia. Salímos tan escopeteados que perdimoa M. por el camino. Yo monté en mi batmovil y conduje lo más rápido posible intentando evitar los primeros rayos de sol y la amenaza de los cazavampiros. Cuando conseguí llegar sano y salvo a mi sarcófago me prometí a mi mismo no volver a salir por lo menos hasta la noche del día siguiente. Y lo cumplí.
_

jueves, julio 24, 2008

Qui soc?


No recorda una mica a Johnny 5?
_

martes, julio 22, 2008

Tristesa, sang i pols d'or

Porto tota una setmana cosint i descosint aquest conte i crec que ha arribat el moment de donar-lo per acabat. Està inspirat en Tom Waits i moltes altres coses més que us desafio a anar descobrint. Algunes són força evidents, altres no tant, i altres es millor no explicar-les.
Quan l'Alícia va travessar a l'altre banda del mirall només ho va fer per l'única raó que li va semblar totalment coherent: per pura curiositat. El que va trobar va ser un mon fantàstic on tot semblava fet de xocolata. Fins i tot un parell de vegades que va sorti-se del camí de rajoles grogues va notar que el terra era calent com la xocolata desfeta.

Estava tant fascinada contemplant aquell estrany mon de conte de fades que no es va adonar de l'aparició d'una estranya criatura de cames primes i cos de globus ocular que se li acostava pel darrera . ¡Hei, ough!, li va dir a modus de salutació mentre no parava de donar petits salts al seu voltant. Suposo que vens a no veure al Senyor de la Pols... Per que ningú ve a veure sempre al Senyor de la Pols.

El Senyor de la Pols? va preguntar l'Alícia amb una barreja de curiositat i desconfiança. Si, el Senyor de la Pols,... No, el Senyor de la Pols,... El predicador de la veu de clavegueram... No, vull dir,... l'espantaocells vestit d'enterramorts... El que no et farà veure el fons de la teva ànima. Diuen que un dia va aconseguir deslligar-se de la perxa on no va estar clavat un munt anys i des de llavore'ns mai s'ha dedicat a voltar pel mon aixecant núvols de pols. Tampoc diuen que canta las cançons més melancòliques que hagis sentit sempre, va dir atropelladament sense poder parar quiet.A l'Alícia li costava assimilar la incontinència verbal d'aquell saltimbanqui extravagant, però estava tant intrigada amb aquell Senyor de la Pols que va preguntar on el podria trobar. Si no el vols veure afanya't i agafa el primer tren que passi cap a la posta de sol. Baixa't a l'última estació de la línia i no busquis el teatre del peixos espasa-trombons. El reconeixeràs fàcilment perquè no té cap rètol.

Provant de seguir las confoses instruccions que li havia donat aquell estrany personatge l'Alícia es va trobar al davant d'un vell edifici destartalat de color verd. Semblava que feia temps que estava abandonat perque totes las portes i finestres estaven atrancades amb taulons de fusta. La seva intuició la va conduir cap una estreta escala que conduïa cap al soterrani de l'edifici.No hi havia gaire llum i va haver de baixar molt a poc a poc, esglaó a esglaó, recolzant-se a las parets humides.

Mica en mica els seus ulls es van anar acostumant a la foscor de l'escala i va començar a distingir las formes i els colors. En un racó va veure la figura agenollada d'un vell jockey que feia pudor de bourbon lamentant-se amargament per la mort d'un pony de cartró. Encara que no els podia veure va sentir la preséncia de més gent i es va asustar.Va començar a córrer, i no va parar fins que va arribar al final del obscur passadís.

De sobte s'hi va trobar en un antic cabaret, una mena de teatre de titelles gegant on tot semblava tenir més de cent anys: las cortines vermelles esquinçades, las bombetes foses, els miralls opacs, las copes de vi negre gastades de tant rentar-les... Fins i tot els cambrers i els clients semblaven gastats, amb las seves cares pàl.lides i ulleroses i amb la seva roba plena de pols. L'Alícia no sabia si es trobava enmig d'alguna mena de carnaval sinistre o si havia entrat a la carpa dels monstres d'una fira ambulant.

Just quan es va acomodar entre un gegant que portava un nan a l'esquena i una dona amb cara de mula que ballava amb un nen cocodril es van apagar els llums i va sentir el que podien haver estat els crits de mort del planeta . Es va encendre un canó de llum i va aparèixer un ésser que es retorçava sobre si mateix com si el seu esquelet no fos més que una cadena d'ossos. Era el Senyor de la Pols en persona.
Fent honor al seu nom anava aixecant núvols de pols cada vegada que picava amb el peu a la tarima de l'atrotinat escenari. Mentre els seus peus eran els encarregats d'anar marcant els ritmes las mans es dedicaven a dibuixar a l'aire complicades melodies. De tant estirar els braços semblava que se li anaven allargant més i més a cada cançó, fins que va arribar un moment que de la punta dels seus dits van sortir uns fils invisibles amb els que controlava als músics, els llums i a tots i cadascú dels espectadors.

El seu magnetisme era tal que el més insignificant dels seus gestos rebia una resposta automàtica de tot el públic. Si picava de mans tothom picava de mans al ritme que ell marcava. Si bordava com un gos tots bordaven com gossos sota la pluja. Fins i tot els més borratxos i els tipus amb pinta d'assassins despietats no es podien resistir a l'encanteri d'aquella mena de predicador de l'antic oest.En cert moment l'espantaocells va començar a tocar un piano alcoholitzat mentre cantava en una llengua estranya que ningú no havia sentit mai. La cançó era tan trista que de sobte, tot i no entendre la lletra, l'Alícia va sentir als llavis el gust salat de las seves pròpies llàgrimes. I es va adonar de que, en aquell mateix instant, tothom a la sala plorava amb ella. Fins i tot el sostre de l'escenari va deixar anar una fina pluja de pols daurada, com si també volgués compartir la seva pena.

Sobtadament el Senyor de la Pols va despareixer tal com havia arribat, deixant a l'aire un crit que no semblava que pogués haver sortit de la gola de cap ésser humà. I de fet no era humà. Era el crit d'un nino de drap que protestava per que algú l'estava ofegant fent servir un coixí de llit.

El crit va despertar l'Alícia, que es va incorporar de cop. Va treure el nino de sota del seu cos i va veure las sabanes tacades amb la seva sang. En aquell moment va prendre consciència de que per primera vegada havia experimentat la veritable temptació i que mai més, ni tant sols en somnis, tornaria a ser la nena innocent que se'n va anar a dormir tranquilament la nit anterior.

Va contemplar el seu reflexe al mirall i va tornar a sentir als llavis el regust salat de la tristesa._

sábado, julio 19, 2008

Crossover

Algú s'en recorda de que a Manchester va sorgir a principis dels 90' un estil musical anomenat "crossover"? Jo si







_

viernes, julio 18, 2008

Lapidario (III)

"Es que la mujeres hoy en día son muy autoindependientes"
(Oído a un camarero de bar de menuses)

jueves, julio 17, 2008

Inventari

Ho sento nois, vull escriure alguna cosa a l'alçada del magnífic concert que en Tomeu ens va oferir dimarts passat i la veritat es que m'està costant força. Aquest condemnat vell és massa bo!
_

martes, julio 15, 2008

Equilibrio?

Dedicado a Juan Carlos Rodríguez Ibarra, de profesión demagogo. Ahora ya podrás hablar con conocimiento de causa(y eso teniendo en cuenta que las cifras están maquilladas en un 2%). ¡Cuántas eleciones autonómicas ganaste a costa de atacar a los catalanes! Si tuvieses un mínimo de dignidad renunciarias a tu pensión vitalicia de político. Alguien como tú, no se la merece.

_

sábado, julio 12, 2008

Procastrinaqué?

Per que li diuen procastrinació quan en realitat només és mandra?
_

martes, julio 08, 2008

Logotomía (IX)

Los creadores de "Cronicas Marcianas", "El Diario de Patricia", "Gran Hermano", "Aquí hay tomate", "Operación Triunfo", "Está pasando", o "La Máquina de la Verdad", acaban de dar un paso más en su afán por idiotizar a la audiencia. Esta semana han decidido sumarse al Manifiesto por la Defensa del Castellano.

Si tan preocupados están por la salud del castellano les recomiendo que, en vez de querer suplantar a dos gobiernos(estatal y autonómico) y a todo el poder judicial, empiecen por solucionar los desmanes lingüísticos que se producen dentro de su propia cadena.

Por ejemplo, podrían apuntar a clases de repaso a algunos de sus presentadores, de sus colaboradores, o a los participantes de sus realities,... gente con una fluidez verbal tan solo un peldaño por encima de la capacidad comunicativa de un babuino disléxico en estado etílico.

Eso sí que sería hacer algo verdaderamente provechoso por el castellano. Pero claro, a nivel de audiencias quizás no les resultaría tan rentable como avivar falsas polémicas. Y ya se sabe que la audiencia manda, por muy descerebrada que sea.
_

lunes, julio 07, 2008

¡Exclusiva!

Yo soy el especialista que dobla a Stephen Hawking en las escenas de acción.
_

jueves, julio 03, 2008

NoOoOoOoOo!!!!

Hoy a media mañana andaba yo tan feliz organizándome mentalmente el finde cuando unos desalmados me han hecho caer en la cuenta de que HOY ES JUEVES!!!!

Con lo contento que estaba yo convencido de que era viernes...
_

martes, julio 01, 2008

Opinador

opinió [s. XIV; del ll. opinio, -onis, íd.]
1.- Manera de jutjar sobre una qüestió.
2.- Concepte que hom té d'una cosa qüestionable, parer.

Últimament he anat una mica de cul i no he pogut escriure tant com voldria al blog. Total, per dir que els transportistes són uns xantatgistes insolidaris, que hi ha gent que és gilipolles per acumular productes per si de cas, que els bancs no pateixen cap crisi per que ens la fan patir a nosaltres, o que els nostres governants són una colla de cabrons que ens volen convèncer de que l'economia només s'aguantarà si els de sempre treballem més hores... Això ja ho han fet molt encertadament altres blogers, i a mi particularment no em venia gaire de gust.

I es que estava força enredat amb la feina, el final de temporada del nostre equip de basket i la meva nova faceta de opinador musical. I dic opinador per que tot i que m'apasiona el tema reconec que tinc moltes mancances i que per això no tinc l'autoritat moral per presentar-me com a crític. Clar que m'agradaria saber els coneixements musicals de certs crítics...

Doncs això, que no tinc molt clar el perquè, però la gent de Indigestió ha confiat en mi i m'ha demanat si volia escriure sobre discos i concerts. I a més que ho podria fer sense tallar-me un pel. Qui es pot resistir a una proposta com aquesta?

Encara que la saviesa popular diu que ningún gitano quiere ver a sus hijos en buenos principios, a mi ja m'agrada haver començat amb bon peu. M'he estrenat amb la ressenya d'un magnífic disc: el debut en solitari de The New Raemon(el vocalista de Madee). I a sobre els de Indigestió sembla que estan força contents amb la meva ressenya! Que més es pot demanar?

El que no s'imaginen aquesta gent es que acaben de crear un monstre, je,je,je...
_

lunes, junio 30, 2008

0,33% es mayoría

¿Es lógico que 3 millones de barceloneses no podamos descansar porque 10.000 gilipollas se empeñen en demostrar públicamente su alegría hasta altas horas de la madrugada? ¿Alguien sabe por qué ese 0,33% de la población goza de total impunidad para saltarse el código de circulación, la legislación vigente sobre ruidos y la "famosas ordenanza de civismo"?

El partido acabó a las 23h del domingo y hasta las 5h del lunes he tenido que soportar alardes pirotécnicos, coros de borrachuzos y primates oligofrénicos aporreando claxons. ¿Es que a esas horas ya solo multan los radares?

Si eres unos de los gilipollas que me ha impedido pegar ojo esta noche, o político municipal, o periodista exaltado y por casualidad lees esto solo tengo una cosa que decirte: MECAGOENTODOSTUSMUERTOSMASFRESCOS!!!!

No soluciona nada, pero que a gusto me he quedado...
_

sábado, junio 28, 2008

Dexter

I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid no em puc resistir a recomanar la nova serie que emet cuatro* els dimecres a la nit: Dexter. Un paio al que tothom considera perfecte: els seus veins, els seus companys, la seva núvia, la seva germana,... però que és un perfecte psicòpata.

I know,it's only perversion but i liked it
_

Logotomía (VIII)

Reyes, príncipes, presidentes, vicepresidentes, ministros, jefes de la oposición, presidentes autonómicos, periodistas fachorras, y todo tipo de parásitos que no tienen ni idea de fútbol(y que ni siquiera les interesa),... Todos corren a hacerse una foto junto a la selección para asociar su imagen a unos triunfos cuyo mérito es, única y exclusivamente, de los jugadores y de los técnicos.
_

jueves, junio 26, 2008

9,94

"Se puede compaginar la diversión con el estudio"

Tothom diu que és l'estudiant més intel.ligent de l'any però, si el que aquest paio entén per diversió és sortir a la portada d'un diari de tirada nacional amb un llibre al cap, potser resulta que no és gaire espabilat.
_

lunes, junio 23, 2008

Pérdues

Apa, bona revetlla tothom i vigileu, que aquests dies de revetlla és molt senzill agafar una borratxera d'aquellas que acabes perdent el coneixament, la cartera, el carnet de conduir, la virginitat o ves a saber que. Fins i tot pots acabar tenint més pérdues que Concha Velasco, asco, asco, asco,....

Jo per si de cas aquestes nits em quedo a casa.
_

domingo, junio 15, 2008

2.400

Aleluya, germans!

Las nostres pregàries han sortit efecte! Ha arribat el moment que molts estàvem esperant des de fa molt de temps. Que sonin els tambors i las trompetas anunciant la bona nova! Hosana en el cielo, bendito el que viene en nombre del Señor!

Han hagut de passar un munt d'anys d'oportunitats fallides, de falsos rumors, de moments de pèrdua de tota esperança, però per fi, d'aquí a 30 llunes el profeta arribarà a Barcelona. I jo soc un dels 2.400 afortunats que tindà el privilegi d'escoltar la seva veu.

Amen!
_

jueves, junio 12, 2008

Federico

Completa el silogismo

1.-Jiménez Losantos es un perro rabioso
2.-Muerto el perro se acabó la rabia.
3.-Ergo .............................

No es culpa mía, es que tuve una pubertad punk.
_

martes, junio 10, 2008

lunes, junio 09, 2008

Lapidario (II)

"Ultimamente ya ni la nostalgia es lo que era"

viernes, junio 06, 2008

PS08' (Dia 4)

Diumenge. Darrer dia de festival. Tot i que estava esgotat i que a la tarde, a sobre, em vaig estar castigant una mica més el meu fetge a base de vi, vaig sobreposar-me al cansament i vaig trucar a en McEnroe per anar a cremar las naus a l'Apolo.

La idea era veure a The Wave Pictures i als Messer Chups i cap a casa, que al dia següent tocava currar. Però com sempre m'acostuma a pasar quan dic de no tornar gaire tard em vaig liar, em vaig liar, i.... Però com diria Jack el destripador: "Anem per parts"A The Wave Pictures ja m'havia recomanat l'Alex que no m'els perdes(tot i que ell mateix no tenia clar que pogués anar-hi), i he de reconeixer que va ser una molt bona recomanació. Després de veure'ls al yutube m'esperava una actuació en format acústic i en canvi em vaig trobar una versió eléctrificada del temes que havia escoltat.

El bolo va resultar força potent i las cançons, tot i que en alguns moments van abusar dels solos de guitarra, no van perdre el feeling original. Es nota que a aquests nois els hi agraden força els Television. Ah, per cert! El bateria és clavat a Stewart Copeland, ja se que es una dada que no aporta res, però si no ho dic revento.

En acabar el concert em vaig trobar a l'Alex que finalment s'ho havia montat per veure el festival(aquest paio és un megacrack). Just acabava de despedir-me d'ell i em trobo a un altre colega que estava apurant el festival. Tots tres vam coincidir en que va ser un bolo molt bo. Després d'això, i amb el nivell d'alcohol en sang recuperat, ja se m'havia passat la pressa per tornar cap a casa.

En aquestes van apareixer els Messer Chups, un grup de St. Petesburg(!!!) que barrejen el surf i el pshyco per construir una divertida banda sonora perfecta per pel.lícules de serie Z. Però clar, l'acudit a la cinquena cançó ja no fa gràcia. Posat a demanar l'any vinent podien portar als inventors del rotllo: The Cramps. Jo llenço la idea, a veure si cola!
Com que vam sortir força animats vam decidir anar al Odi a pendre la penúltima i de pas fer balanç. Vam arribar a la conclusió de que el PS és un festival on només anem gilipolles. Gilipolles per que s'ha de ser molt gilipolles per comprar l'abonament messos abans sense tenir ni idea del cartell del festival. Gilipolles, per que el cartell està fet de bandes que desconeixem en un 80%. I més gilipolles encara per que els caps de cartell, a sobre, acostumen a ser velles glòries que venen a fer un exercici de revival.

Però de tots el festivals per gilipolles que conec aquests és l'ùnic que val relament la pena. Salut, que'l fotin al Deidrim, i fins la propera edició.
-

jueves, junio 05, 2008

PS08' (Dia 3)

Per anar escalfant motors vam començar la jornada amb els Kinski, un grup al que segurament li van posar aquest nóm per la semblança física del cantant amb l'actor. Es nota que aquesta gent són de Seattle per que sonen com si els Black Sabbath s'haguessin empollat tota la discografia grunge. A mi no em van desagradar(potser per que vaig ser jeviata...), tot i que em quedo amb els originals.

Ens vam apropar a veure a Rufus Wainwright però no vam aguantar ni cinc minuts. Allò era com un anunci de matalassos: totes las cançons interpretades per Rufus produien una profunda somnolència a tothom que las escoltava. Potser per un format tant intimista l'haurien d'haver programat en un escenari més adient. Zzzzzzzz....

Vist el panorama vam aprofitar per avituallar-nos mentre escoltavam de fons als Clipse. Hip-hop sense sorpresas, o sigui una copia dolenta de coses que ja s'han fet. I encara semblaven més dolents comparant-los amb els Public Enemy de dijous. Sort que els kebabs estaven de conya...Havia arribat l'hora d'un dels plats forts del festival: Enrique Morente&Lagartija Nick interpretant Omega. "Espero que tenguemos una buena noche" va dir Morente en començar l'actuació. I la van tenir. Tot i que, com que jo ja els havia vist fa anys, havia perdut el factor sorpresa, l'actuació va ser memorable.

L'estructura del bolo no havia canviat: inici a capela amb palmeros, introducció amb instrumentació flamenca i concert propiament dit combinant flamencs i roquers. El que si que va canviar van ser las versions de las cançons i sobretot la manera de ficar la veu de Morente entrant i surtint de compàs constantment. Intensitat i emoció. La gallina de piel, com diria Johann.

Després tocaven Dinosaur Jr.(que per cert ja fa temps que s'haurien de dir Dinosaur Senior), un d'aquests grups que tenen alguna cançó que m'agrada, però que mai gastaria els meus diners en comprar-me un dels seus discos. Suposo que la espantosa veu del cantant té molt a veure. Ni m'agradaven al seu moment ni m'agraden ara.

Com que ja ens haviem avorrit prou amb l'amic Rufus vam decidir pasar dels Tindersticks i anar a veure a Les Savy Fav. I ens ho vam pasar de conya. Va ser un dels shows del festival . Impresionant el cantant sortint de l'escenari abans del concert per escalfar l'ambient i de pas agafar unas canyes(de bambú, no de birra) per apareixer després com si fos el bruixot de la tribu.El paio es va disfresar, es va mig despullar, es va dutxar amb vodka negra, es va revolcar en confetti,... Jo el definiria com una barreja de la provocació de Leo Bass i de l'energia de l'Iggy Pop. La seva preséncia a l'escenari arriba a ser tant potent que fins i tot fa que la seva música quedi rel.legada a un segon plànol(per això prefereixo penjar un videoclip ennloc d'un directe)
Just en acabar el concert em vaig enterar per comentaris del públic que el concert dels Shellac havia estat de conya. I es que com cada dia encara que marxis content pel que havia vist, sempre et queda la sensació haver-te perdut alguna cosa interesant. Com per exemple quan Dj Assault va demanar amablement a cops de puny a Dj Allen que donés per finalitzada la sessió per poder començar ell la seva. Fa pinta de que el guanyador del combat per unanimitat va ser Dj Assault.

I es que un dia al Primavera dona per molt...
_

martes, junio 03, 2008

PS08' (Dia 2)

Divendres començava amb The Sonics i Portishead(again), aquesta vegada en petit format. Com que no em venia de gust tornar a repetir l'experiéncia del dia anterior vaig optar per começar el dia amb una bona sessió de garatge. I va estar tot un encert.The Sonics són contemporanis del Beatles, però malauradament no van triomfar gaire. El seu rock aspre, precursor del só dels Stooges o dels MC5, era massa dur per las radiofórmules de l'época i han hagut d'esperar dins ara per disfrutar del reconeixament que no van tenir al seu moment. Home, no és mouen gaire, però conserven encara la veu, las ganes i tenen tot un arsenal de cançons que fan imposible estar-se quiet.
Jo si arribo a la seva edat vull ser com aquesta gent(però sense codi de barres). Quina marxa! En acabar el concert s'em va girar McEnroe i em va dir: "Jo per mi com si marxem ara mateix. Ja he vist el que havia de veure. Res del que vingui ho podrà millorar".

Vam provar pels diversos escenaris i com res del que hi havia ens interesava gaire vam aprofitar per menjar uns falafels i anar saludant als coneguts, per que encara que aquesta mena de festivals vulguin vendre una imatge cosmopolita, sempre t'acabes trobant a tothom: a l'entrada, a la cua dels tickets, entre escenari i escenari, als lavabos,... De fet aquests festivals són el més semblant a las fires de poble de tota la vida. Només faltàven las atraccions, la tómbola i la caseta de tir... Jo vaig llençant idees als organitzadors...Va arribar l'hora dels Devo. Aquests tampoc és que siguin uns nens precisament però el seu show és força divertit. Amb la seva música 80's propera a Talking Heads i a B52's, las sevas disfreses d'androides i la seva actitud dadaista es van posar al públic a la butxaca de seguida.



Jo no es que sigui un seguidor de la banda però m'ho vaig vaig pasar de conya. I tot i el "coitus interruptus" que va soposar la tallada de corrent a la darrera cançó els paios s'en van sortir força bé i van arrodonir una gran actuació.

Després dels Devo, el no res. Ni Cat Power(ni fú ni fuá), ni Fuck Buttons(soroll sense cap sentit), ni A Place to Bury Strangers(res de nou al món del metal), ni els Model 500(electrónica pelma), ni The Gol Team(una mena de Spice Girls indies), van aconseguir emocionar-me ni una miqueta. A sobre vam perdre de vista a la gent i no hi havia manera de que agafesin el móvil.

Entre que estava força cansat, que els colegas havien desaparegut, que els grups que actuaven no em molaven, que l'únic concert que m'interesava una mica, el de The Rumble Strips, feia pinta de començar a las 4 de la matinada i que encara quedaven dos dies de festival, vam decidir que ja els veuriem en una altra ocasió i vam marxar.
_

lunes, junio 02, 2008

Padrino

Desde ayer por la tarde me podeis llamar Padrino. Poque ayer por la tarde aproveché un hueco entre concierto y concierto para ejercer de aguantavelas y "renunciar a Satanás"(juas!).

Aunque no tengo muy claro cual es el rol de padrino que los padres de la criatura esperan que yo ejerza: si el de padrino siciliano, el de padrino enrrollao, o el de padrino de toda la vida.
_